L'IDEALISME DE PLATÓ

L'IDEALISME DE PLATÓ

Plató és idealista. Ell transformarà la teoria ètica de Sòcrates i afirmarà que hi ha un món de les idees. Afirma que existeixen els valors ètics: justícia, amor... Aristòtil ho negarà però Sòcrates, mestre de Plató creu que existeix l'essència de les coses tot i estar en contra de l'idealisme platònic. Quan Plató expliqui l'ésser humà, adoptarà les teories socràtiques sobre el dualisme.

Aristòtil negarà que l'ésser humà estigui compost per cos i ànima i dirà que no es poden separar (té influències pitagòriques). En canvi Plató creu que l'ànima i el cos es poden separar. No és que Aristòtil negui que l'ésser humà és dualista sinó que nega la separació d'ambdues parts: cos i ànima, tot el contrari que l'idealisme platònic provinent del pensament socràtic.

Ubicació històrica:
Neix a Atenes el 427 a.C., 4 anys desprès de l'inici de les guerres del Peloponès. Forma part d'una de les famílies més importants que té orígens atenesos perquè la seva mare està relacionada directament amb l'oligarquia d'algun dels 30 tirans.
Viu una joventut marcada pels conflictes bèl·lics mentre Esparta i Atenes. Als 20 anys (407 a.C.) coneix a Sòcrates, el qual té uns 63 anys. Queda impressionat de la seva personalitat.
Quan al 404 a.C. s'acaben les guerres del Peloponès es crea un govern imposat des d'Esparta; el govern dels 30 tirans. Un dels seus es tirà ja que és aristòcrata i com la majoria, es vol revenjar dels demòcrates. Plató ho viu de molt a prop.
Al 403 a.C. els demòcrates reinstauren la democràcia i al 399 la democràcia atenesa acusa a Sòcrates de no creure en els Déus, corrompre a la joventut i crear una nova divinitat (la Consciència). Quan l'acusen, Plató es veu obligat a marxar d'Atenes per por que l'acusin a ell també. Plató serà antidemòcrata perquè el poble no té el coneixement per exercir el poder. Només els més preparats poden exercir-lo.
Els filòsofs crearan la teoria del filòsof rei fonamentada en el coneixement i no en les fal·làcies. L'objectiu de Plató és de caràcter polític. Tota la seva filosofia busca contestar a la següent pregunta: "Quin tipus de política hem d'exercir per a que sigui justa?".
Plató analitzarà les estructures polítiques i proposarà que el poder estigui en mans dels més preparats; els filòsofs.
Segons Plató, els problemes de les societats no s'acabaran fins que no arribin al poder la raça dels filòsofs purs i autèntics. Només els que es dediquen a l'autèntica filosofia poden reconèixer la justícia. Els sofistes, en canvi, són els que conreen la falsa filosofia, tot el contrari que la de Sòcrates. Per tant, Plató vol unir política i filosofia.
Tot el pensament de Plató està escrit en forma de diàleg ja que són alhora obres literàries perquè les persones que intervenen es mouen i es poden representar al teatre.
Utilitza el diàleg per honrar a Sòcrates i recordar la tasca maièutica del seu mestre. El personatge principal és Sòcrates encara que la democràcia l'hagi mort.
Els seus diàlegs s'organitzen en quatre etapes:

1. Diàlegs socràtics on Sòcrates i els seus pensaments són el fil argumental. Intenten exposar el pensament de Sòcrates. El més important és "Apologia de Sòcrates" en forma de monòleg del que va dir per defensar-se. Al 399 Plató estava de viatge a Siracusa, per tant, és un recurs literari per a exposar el que pensava. "Protàgores" és el diàleg on podem observar la baralla de Sòcrates contra els sofistes.
2. Diàlegs de transició on Sòcrates continua sent el personatge principal però els temes són de caràcter pitagòric. Són els diàlegs que escriu desprès dels viatges a diverses ciutats de comunitats pitagòriques: "Gràtil", "Gòrgies" i "Menó". En aquest diàleg, Sòcrates fa preguntes a un esclau sobre matemàtiques i l'esclau les sap respondre adequadament. A partir de "Menó" deduirà que el coneixement és innat.
3. Diàlegs de la maduresa són  escrits el 387 a.C. on Plató plasma el pensament que té. Torna a Atenes desprès dels seus viatges per les colònies pitagòriques fundant l'Acadèmia que té una estructura similar a les pitagòriques però es fa filosofia entre tots, encara ara, amb una influència socràtica per formar els futurs governants de les Ciutats-Estat, ensenyant filosofia i matemàtiques: "Fedre", "El banquet", "Fedó" i "La República" són les obres més importants d'aquesta etapa. "La República" i "El banquet" retracten l'amor i com s'ha d'organitzar la societat. El personatge principal continua sent Sòcrates.
4. Diàlegs crítics són els últims que escriu i Plató comença a criticar-se sobre la seva teoria com "la teoria de les idees" reflexada a "Parmènides". El personatge principal torna a ser altre cop el seu mestre Sòcrates.

La filosofia de Plató (428-347 a.C.):
La preocupació que té és la reforma de la "polis"; la política.
Plató reuneix tots els requisits per a convertir-se en un polític de la seva època. No es dedicarà mai a la política encara que els altres ho pensessin perquè va viure tres desenganys:

1. Governs oligàrquics: Descobreix que no busquen el benefici de la polis sinó de la família que governa; el benefici d'ells mateixos.
2. Governs democràtics: Creu que les decisions no són necessàriament justes perquè poden governar els ineptes i la decisió de la majoria depèn del discurs del governant, persuadint a la població, deixant-se portar pels sentiments i són enganyats ja que no utilitzen la raó. No acceptarà la democràcia.
3. El judici democràtic contra Sòcrates: Plató creu que s'equivoquen ja que condemnen a un home just i savi, que vol canviar la societat atenesa per a millorar-la i que sigui harmoniosa. Quan mor, ell no és a Atenes perquè està de viatge per les colònies pitagòriques tot i que reivindicarà la seva innocència.

Sòcrates sempre havia volgut que cada ciutadà descobrís allò que és veritable: els valors morals.
Plató diu que s'ha de fer una reforma de la polis i per tant cal educar i ensenyar els verdaders valors morals, extenent l'intel·lectualisme moral a tota la ciutat i a la política.
La proposta platònica d'un govern de filòsofs és resultat d'aplicar l'intel·lectualisme moral socràtic aplicant-lo al terreny de la política.
Plató dona importància al govern de la polis perquè té una mentalitat grega. La felicitat és col·lectiva i no individual. Ningú pot ser feliç en un món de dissortats i d'injustícia; no és individual sinó col·lectiva. Creu que hi ha uns valors que cal transmetre com el bé comú el qual és prioritari per sobre del bé col·lectiu. Els qui governen han de tenir clar aquests valors.
Els filòsofs són els únics que tenen el coneixement sobre la justícia.
Plató segueix l'herència socràtica perquè la filosofia correcta és el diàleg amb persones que volen aprendre coses noves. Retracten l'activitat política i la vida quotidiana. Escriu en forma de diàleg per reivindicar la figura de Sòcrates.

Influències del pensament platònic:

1. Heràclit afirma que tot està en moviment: Si és veritat que tot flueix i canvia, ens és impossible atrapar la realitat. A partir dels pensaments d'Heràclit, Plató pensa que és difícil interpretar les coses. Col·loca l'heraclisme en el món sensible. 
2. Parmènides planteja la immutabilitat de l'ésser ja que només hi ha una realitat; Plató col·loca les característiques de l'ésser parmenídic al món intel·ligible, el món on es troben les idees veritables.
3. Pitàgores creu que el món és un ordre racional i que el cosmos era matemàtic; Plató considera que també cal buscar aquest ordre i fer-lo realitat a la polis. Caldrà delimitar quines són les funcions de cada classe social.
4. Sòcrates cercava la definició dels valors morals (què és la justícia? Què és el bé?); per Plató, aquestes definicions existeixen en el món de les idees i s'han de cercar en el món suprasensible.

No podem veure el concepte de justícia en les decisions humanes sinó que hi ha un valor per damunt de tots nosaltres i per tant hem d'esforçar-nos a arribar al coneixement sobre la justícia aplicant el procés intel·lectual per palpar-la ja que només existeix en el món de les idees i és eterna.
La filosofia de Plató és la resolució de tres grans problemes de la filosofia de l'Antiga Grècia.

La teoria de les formes (idees):
La teoria de les idees planteja que la veritable realitat es troba en un altre lloc que només podem veure amb l'esforç d'una mirada intel·lectual. Són teories metafísiques que expliquen que la realitat està composta per coses (són tangibles i estan sotmeses al canvi) i per idees (una realitat intel·ligible).
El món de les coses té a veure amb el pensament presocràtic. Està en constant evolució i per tant no és absolutament veritable. El que podem establir és el "doxa" o opinió.
Les idees són els models de les coses. Són úniques i universals. No canvien mai.
Per Plató, el coneixement que podem obtenir del món de les idees és pensament o "episteme" i només quan sabem el món immutable podem saber el món de les coses. Són causa de les coses i el fonament dels nostres judicis.
D'on surten les idees? D'on surt el plantejament immutable? Surt del llenguatge ja que aquests objectes immaterials que anomenem essència surt en les nostres converses. Qualsevol nom, tret d'un nom propi, és general perquè englobem totes les coses per a descriure alguna cosa que ens permet definir totes les coses que s'assemblen: taula, cadira, persona... Tenim moltes taules però una sola idea o definició.
També surt de les matemàtiques ja que quan les estudiem ens trobem moltes vegades amb les entitats no materials: 3. El 3 no existeix a la realitat sinó que és una idea intel·ligible que els matemàtics i nosaltres donem valor.
De la mateixa manera que hi ha unes entitats objectives matemàtiques que són veritables i que existeixen independentment que nosaltres les coneguem, hi ha unes entitats objectives de les coses que són veritables; les essències.
Sòcrates intentava definir allò que és comú i universal de molts casos particulars. Hi ha uns valors universals que cal conèixer a través d'un procés intel·ligible (símil de la línia). Plató acollirà aquests valors i eixamplarà aquest coneixement.

Perquè crea Plató, un dualisme de la realitat?
Plató, seguint a Sòcrates, vol fonamentar la virtut en el saber. Per a ser justos, ens hem de preguntar què és la justícia. Ell reclama l'essència immutable de justícia; per tant té intenció ètica.
Els governants tenen l'obligació de ser filòsofs ja que són els únics que poden governar per uns ideals comuns; el bé comú. Per tant té intencionalitat política.
La ciència només ha d'estudiar aquells objectes permanents. Com que totes les coses estan sotmeses a canvis permanents, es fa necessari si volem fer ciència, el món de les idees. Té intencionalitat científica.
Aquest plantejament dualista li ha valgut la categoria de filòsof idealista; una forma d'interpretar el món basant-se en les idees, considerant-les com autènticament reals i alhora considerant les percepcions sensibles com a falses i enganyoses.

Plató i el mite de la caverna:
El mite de la caverna és un  relat al·legòric que pretén ensenyar el que passaria si tinguéssim educació o no en tinguéssim. Descriu el que ens succeeix a la majoria.
La funció principal és exposar el procés que ha de seguir el filòsof governant. Aquest procés està representat de manera metafòrica, pel camí del presoner alliberat, que és descrit fins a l'exterior amb la culminació del Sol (el bé de la cristiandat).

Epistemologia:
De moment Plató ha creat una altre teoria que s'arriba a través de la raó: la teoria de les idees.
Presenta diverses dificultats... Com és possible conèixer les idees si es troben lluny del món sensible? Com arribem a conèixer-les? La resposta és reiterativa. Es coneix a través de l'ànima. Aquesta té la capacitat de respondre l'ordre intel·ligible.
A partir de l'influència pitagòrica considerarà que és d'origen diví i que ha conviscut amb les idees fins que neix.
Quina relació tenen els dos mons; la realitat sensible i la realitat intel·ligible? Plató diu que les coses sensibles imiten les coses intel·ligibles. Són exemples de la idea universal. Les coses són còpies de la idea que no són exactes.
Les coses sensibles participen. Gràcies a les essències imutables nosaltres podem descriure un element sensible.
L'ànima: font del coneixement és el primer principi que ens encamina cap al coneixement. Podem descriure el món. Perquè no tots podem arribar a conèixer la realitat si tenim ànima? Per respondre això, Plató estableix que calen dos condicions: s'ha de fer un esforç personal i ha d'haver desig del coneixement per a entendre la realitat (influència socràtica). també s'ha de realitzar un procés educatiu: παιδεία. No ha d'haver uns factors externs; dogmatisme sofístic. No és imposar uns patrons externs sinó col·laborar des de fora perquè cada un iniciï la recerca (maièutica socràtica). Vol dir ensenyar a mirar en la direcció adequada o guiar l'ànima. Orientar l'Eros (amor, desig); és l'impuls que ens empenta cap a la bellesa de l'altre, més enllà del cos (de l'ànima). L'Eros no educat, es dirigeix cap a les coses materials. En canvi, l'Eros educat, es dirigeix a les coses intel·ligibles i s'adona que hi ha una altre realitat.
Aquesta afirmació: "l'ànima és immortal", és tota una novetat en el món grec: la tradició grega afirmava que hi ha una mena d'alè vital (ànima) que dona vida als cossos. Sense aquest alè no hi ha vida. Quan desapareix l'alè del cos, desapareix l'ànima i per tant el cos ja no viu. No creien en la immortalitat. Els únics immortals són els Déus.
Els pitagòrics van rebre influència de les religions òrfiques, les quals insisteixen en la idea de l'alè diví però també podia viure de forma terrenal ja que era capaç de fer moure l'ésser humà, incrustant-se dins el nostre cos.
La vida humana és el producte d'una falta o accident. Aquesta falta provoca la caiguda de l'ànima en el món terrenal. Tots els rituals òrfics pretenien assolir l'alliberació de l'ànima i seran extesos als pitagòrics. Per Plató, l'ànima racional és immortal. Plató no defensa la immortalitat per qüestions religioses sinó que la immortalitat ajuda el coneixement del món de les idees.
Abans que l'ànima doni vitalitat al cos, es troba amb les idees i coneix les essències del món intel·ligible (descrit al mite del carro alat). Les ànimes, abans de la unió amb el cos, estaven en el món de les idees i coneixien la veritat. Quan una d'aquestes fa que es descontroli, fa caure el carro (l'ànima) i que sigui condemnada a estar tancada en un cos. Perquè l'ànima sigui alliberada, el cos ha de morir.
A través de la παιδεία, l'ànima recorda tot el que ja es sabia i aconsegueix la purificació.
A partir d'aquestes afirmacions dedueix que aprendre és recordar tot el que l'ànima ja sabia encara que quan s'ajunta al cos es perdi tot. Queda com endormiscada i oblida les idees. Quan veu i coneix les coses sensibles, de fet no veu ni coneix res de nou sinó que recorda només allò que ja tenia après en el món anterior i que ha oblidat en caure al cos: conèixer és la reminiscència que obté l'ànima sobre el que ja sabia en el món de les idees i que ha oblidat.

Tots aquests principis epistemològics de Plató, presenten uns problemes de legitimació. Plató va lligant totes les teories; per tal de crear noves teories, es va fonamentant en les anteriors i per tant utilitza la fal·làcia del cercle viciós: tot està relacionat.
Plató afirma que hi ha una ànima immortal. A partir d'aquí l'ànima, en el món de les idees, ha conegut les essències. És a dir, per explicar la teoria de la reminiscència cal saber la teoria de l'ànima i per tant és necessari saber que conèixer és recordar.

Símil de la línia:

Extret de: http://www.pensament.cat/filoxarxa/filoxarxa/prim5wkh.htm

Extret de: http://www.pensament.cat/filoxarxa/filoxarxa/prim5wkh.htm

Plató afirma que el procés educatiu és un ascens cap al coneixement d'allò que és immutable que té diferents etapes. El símil de la línia ens les descriu. El coneixement del bé és el coneixement suprem (el Sol en el mite de la caverna). Dóna sentit a la vida i ens permet comprendre tot allò que fa la naturalesa humana i de la vida social. Sense el coneixement del bé intuïtivament, no som capaços ni d'entendre la realitat ni el món de les idees. És la que determina la intel·ligibilitat i la comprensió del món que ens envolta.
En el mite de la Caverna, el Sol és el bé. La IDEA del BÉ és l'objectiu del procés educatiu. Plató li assigna tres funcions:

1. Funció Ontològica: Representa el màxim grau de realitat.
2. Funció Epistemològica: És la comprensió de les altres idees intel·ligibles.
3. Funció Política: És el fonament del comportament personal (ètica) i del comportament públic (política).

La Política de Plató:
L'objectiu  de Plató és reformar la polis. Per aconseguir el seu objectiu ha de vèncer determinades dificultats arrelades a la societat atenesa del moment. Una d'aquestes actituds que ha de vèncer és l'hedonisme: perseguir els plaers ja que són el Bé suprem. Plató creu que no la podem complir perquè trenca l'ordre social i polític.
També creu que cal vèncer el relativisme perquè és inadequat: algú pot interpretar que no s'han de complir les lleis perquè són pactes i no cal complir-les si no creuen en elles.
El pragmatisme identifica el bé amb allò útil. D'aquí es deriva que la llei s'ha de complir perquè així evitem el càstig. L'actitud naturalista creu que la llei s'identifica amb la naturalesa. Podem deduir que el fort domini sobre el dèbil i guanyi més benefici.
Totes aquestes actituds fan aparèixer les injustícies, l'immoralisme i la corrupció política. Per demostrar que la justícia és prioritària, compara la medicina amb la justícia:

• Medicina: Quan un té salut té totes les parts del cos en ordre; és harmoniós. En canvi, quan un té una malaltia, té un desequilibri en totes les parts del cos.

Passaria el mateix amb la justícia:

• Justícia: Quan un és just, té totes les parts de l'ànima en equilibri. En canvi, quan un és injust, les parts de l'ànima no les té equilibrades.

Per demostrar que la justícia és superior a la injustícia utilitza la comparació amb la medicina. L'ànima justa és aquella que presenta harmonia; l'ànima injusta fa aparèixer el desordre.
Vol demostrar que el bé beneficia a la polis.
Isomorfia entre ànima i ciutat:
Plató creu que hi ha un paral·lelisme entre l'estructura de l'ànima i la de la polis. Els mateixos principis que haurien d'identificar una ànima justa també haurien d'identificar la societat. L'anàlisi antropològic que fa Plató servirà per justificar la teoria política.
Teoria tripartida de l'ànima:
Fins ara Plató ha identificat l'ànima amb la naturalesa però a partir de "La República" creu que es divideix en tres parts:

La funció de l'ànima racional és copsar el coneixement; la virtut pròpia de l'ànima racional és el saber que comporta prudència. Està relacionada amb el món de les idees.
La funció de l'ànima irascible és satisfer aquelles passions no pròpies del cos; la seva virtut és la fortalesa i la valentia. L'ànima irascible es localitza en el pit.
La funció de l'ànima concupiscible és el benestar i el plaer del cos; és l'ànima més terrenal i la virtut és la moderació ja que pot aprendre a reprimir els desitjos. Es localitza en el baix ventre.
Per Plató, l'ànima justa és aquella que posseeix cada una de les virtuts amb l'ordre adequat.
L'individu té una ànima que domina sobre les altres dues. La raó sap moderar a l'ànima concupiscible i controlar la irascible. Aquesta última controla les passions i les posa al servei de la raó. L'ànima concupiscible sotmet els seus desitjos i els modera.
Plató creu que les virtuts desiguals no estan relacionades amb el llinatge de sang sinó amb la naturalesa.
L'ésser humà té virtuts diferents i per tant ell creu que la societat ha de ser dividida en tres estaments.El sistema educatiu ha de col·locar cada ésser en el seu lloc.
La felicitat de la polis està en l'educació. Totes les parts s'han de posar d'acord perquè governi la raó i tothom realitzi la seva funció. Quan hi ha ordre trobem una ciutat on no hi ha discòrdia. Per aconseguir aquesta harmonia s'han de realitzar dos principis:

1. La justícia: Cada ésser ha de realitzar la funció que li pertoca. (Rebutja el principi democràtic de la llibertat individual).
2. La temprança: Tothom ha de decidir i acceptar que ha de governar la raó. (No accepta la llibertat individual).

Per la nostra societat moderna sorgida dels ideals de la il·lustració, considera que la justícia es fonamenta en la llibertat de drets entre ciutadans i la igualtat d'oportunitats de tots els humans.
A partir del segle XIX el liberalisme fa aparèixer la igualtat d'oportunitats i a partir del segle XX hi ha autors que consideren la justícia com a equitat; una societat equitativa.

• Ànima justa: És la que està dirigida per la raó. El coratge, els sentiments i els desitjos estan sotmesos a la raó. És possible l'ordre quan cada part compleix la seva funció.
• Ciutat justa: És justa quan és governada per la raó. Quan els governants governen amb saviesa i ho fan amb prudència. Els que defensen la ciutat han obtingut la fortalesa per a defensar-la i els que la proveeixen han obtingut la moderació per a proveir-la.

Aquests fragments estan extrets de: 

• http://www.pensament.cat/filoxarxa/filoxarxa/prim5wkh.htm
• https://www.wikisofia.cat/wiki/Mite_de_la_caverna 

El Mite de la Caverna:

[...]

—Ara, vaig continuar, imagina't la nostra naturalesa, respecte a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infantesa, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i no veuen més que el que està davant d'ells. La llum els ve d'un foc encès a una certa distància darrere d'ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d'imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
—Ja ho veig, va dir.
—Pensa ara que al llarg d'aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d'homes i d'animals de fusta o de pedra, v de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i uns altres no diuen res.
—És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
—S'assemblen a nosaltres, vaig respondre. I abans de res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels quals estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d'ells.
—No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
—I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere d'ells?
—Sens dubte.
—I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
—Necessàriament.
—I si hi hagués un ressò que retornés els sons des del fons de la presó, cada vegada que parlés un dels quals passen, no creurien que senten parlar a l'ombra mateixa que passa davant els seus ulls?
—Sí, per Zeus, va exclamar.
—En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?
—És inevitable.
—Suposem ara que se'ls deslliuri de les seves cadenes i se'ls guareixi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què els col·locarem. Alliberem a un d'aquests presoners. Li obliguem a aixecar-se, a girar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d'això sense sofrir, i l'enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si finalment, mostrant-li cada objecte a mesura que passa, se l'obligués a força de preguntes a dir què és, ¿no creus que es trobarà en una dificultat, i que li semblarà més veritable el que veia abans que el que ara li mostren?
—Sens dubte, va dir.
—I si se l'obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d'ella per a dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?
—Segurament.
—I si ara l'arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspra i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem veritables?
—No podrà, almenys els primers instants.
—Els seus ulls hauran d'acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D'aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i els estels, que durant el dia el sol i la seva resplendor.
—Així ho crec.
—I crec que a la fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu veritable seient.
—Indubtablement.
—Després d'això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot al món visible i és en certa manera la causa del que ells veien en la caverna.
—És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
—I en recordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres? —Certament.
—I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, lloances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, ¿creus que l'home de què parlem sentiria nostàlgia d'aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captivitat? No creus més aviat que serà com l'heroi d'Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de conreu al servei d'un pobre camperol» i sofrir tots els mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure com vivia?
—No dubto que estaria disposat a sofrir-ho tot abans que viure com anteriorment.
—Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com encegats per aquest pas sobtat a l'obscuritat?
—Sí, no hi ha dubte.
—I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s'hagin acomodat de nou a l'obscuritat, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l'exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l'ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?
—És molt probable.
—Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l'ànima que s'eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot el bell i bo que existeix. Que al món visible és ella la que produeix la llum i l'astre de la qual procedeix. Que al món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I finalment que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per a conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho veig d'aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [...]
—Per tant, si tot això és veritable, vaig dir jo, hem d'arribar a la conclusió que la ciència no s'aprèn de la manera que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l'ànima on no està, gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.
—Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
—Ara bé, allò que hem dit suposa al contrari que tota ànima posseeix la facultat d'aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin girar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l'òrgan de la intel·ligència ha de girar-se amb l'ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l'ésser; i a això ho hem anomenat el bé, no és així?
—Sí.
—Tot l'art, vaig continuar, consisteix doncs a buscar la manera més fàcil i eficaç amb què l'ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hagués de: això és el que s'ha de corregir.
—Així sembla, va dir Glaucó.

República Vll; 514a-517c y 518b-d. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30).

---

Símil de la Línia:

[...]

− Pren, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals i torna a tallar cadascun dels segments, el del gènere visible i el de l’intel·ligible, seguint la mateixa proporció. Llavors tindràs, classificats segons la major claredat o foscor de cadascú: en el món visible, un primer segment, el de les imatges. Anomeno, imatges primer que res a les ombres, i en segon lloc, a les figures que es formen a l’aigua y en tot el que és compacte, polit i brillant, i a altres coses semblants, Si és que m’entens.

− Sí que t’entenc.

− En el segon posa allò del qual tot això és imatge: els animals que ens envolten, totes les plantes i el gènere sencer de les coses fabricades.

− Ho poso−  va dir.

-Accediries potser − vaig dir jo−  a reconèixer que allò visible es divideix, en proporció a la veritat o a la carència d’ella, de manera que la imatge es trobi, respecte a allò que imita, en la mateixa relació en què allò que s’ha opinat respecte al que coneix?

− Per descomptat que hi accedeixo−  va dir.

− Considera, doncs, ara de quina manera cal dividir el segment d’allò intel·ligible.

-Com?

− De manera que l’ànima es vegi obligada a buscar la una de les parts servint-se, com d’imatges, d’aquelles coses que abans eren imitades, partint d’hipòtesi i encaminant-se així, no cap al principi, sinó cap a la conclusió; i la segona, partint també d’una hipòtesi, però per arribar a un principi no hipotètica i duent a terme la seva investigació amb la sola ajuda de les idees preses en si mateixes i sense valer-se de les imatges a què en la recerca d’allò recorria.

− No he comprès de manera suficient − va dir−  això de què parles.

− Doncs ho diré un altre cop vaig contestar. I ho entendràs millor després del següent preàmbul. Crec que saps que els qui s’ocupen de geometria, aritmètica i altres estudis semblants, donen per suposats els nombres imparells i parells, les figures, tres classes d’angles i altres coses emparentades amb aquestes i diferents en cada cas; les adopten com a hipòtesi, procedint com si les coneguessin, i no es creuen ja en el deure de donar cap explicació ni a si mateixos ni als altres respecte al que consideren com evident per a tots, i d’aquí és d’on parteixen les successives i conseqüents deduccions que els porten finalment a allò la investigació de la qual es proposaven.

− Sé perfectament tot això − va dir− .

-I no saps també que se serveixen de figures visibles sobre les quals discorren, però no pensant en elles mateixes, sinó en allò a què elles s’assemblen, discorrent, per exemple, sobre el quadrat en si i la seva diagonal, però no sobre el que ells dibuixen, i igualment en els altres casos; i que així, les coses modelades i traçades per ells, de les quals són imatges les ombres i reflexos produïts a l’aigua, les empren, de manera que siguin al seu torn imatges, en el seu desig de veure aquelles coses en si que no poden ser vistes d’una altra manera sinó per mitjà del pensament?

− Tens raó − va dir− .

− I així, d’aquesta classe d’objectes deia jo que era intel·ligible, però que en la seva investigació es veu l’ànima obligada a servir-se d’hipòtesi i, com no pot remuntar-se per sobre d’aquestes, no s’encamina al principi, sinó que usa com a imatges aquells mateixos objectes, imitats al seu torn pels de sota, que, per comparació amb aquests, són també ells volguts i honrats com a coses palpables.

− Ja comprenc − va dir− ; et refereixes al que es fa en geometria i en les ciències afins a ella.

− Doncs bé, aprèn ara que situo en el segon segment de la regió intel·ligible allò a què arriba per si mateixa la raó emprant el poder dialèctic i considerant les hipòtesis no com a principis, sinó com a vertaderes hipòtesis, és a dir, escalons i trampolins que l’elevin fins al no hipotètic, fins al principi de tot; i un cop hagi arribat a aquest, anirà passant d’una a una altra de les deduccions que d’ell depenen fins que, d’aquesta manera, descendeixi a la conclusió sense recórrer en absolut a res sensible, sinó al contrari, usant només de les idees preses en si mateixes, passant d’una a una altra i acabant en les idees.

− Ja em dono compte − va dir− , encara que no perfectament, perquè em sembla molt gran l’empresa a què et refereixes, que el que intentes és deixar assenyalat que és més clara la visió del ser i d’allò intel·ligible que proporciona la ciència dialèctica que la que proporcionen les anomenades arts, a les quals serveixen de principis les hipòtesis; perquè encara que els qui les estudien es veuen obligats a contemplar els objectes per mitjà del pensament i no dels sentits, no obstant això, com que no investiguen remuntant-se al principi, sinó partint d’hipòtesi, per això et sembla a tu que no adquireixen coneixement d’aquests objectes que són, emperò, intel·ligibles quan estan en relació amb un principi. I crec també que a l’operació dels geòmetres i la resta de l’anomena pensament, però no coneixement, perquè el pensament és quelcom que està entre la simple creença i el coneixement.

− Ho has entès − vaig dir−  amb tota perfecció. Ara aplica’m als quatre segments aquestes quatre operacions que realitza l’ànima: la intel·ligència, al més elevat; el pensament, al segon; al tercer dóna-li la creença i a l’últim la imaginació; i posa’ls en ordre, considerant que cadascun d’ells participa tant més de la claredat com més participin de la veritat els objectes a què s’aplica.

− Ja ho comprenc − va dir− ; estic d’acord i els ordeno com dius.

__________________________________________________

La República, Llibre VI, 509d - 511e (Metàfora de la línia). (Institut d’Estudis Polítics, Madrid 1969, edició de J. M. Pabón i M. Fernández Galiano, vol. II, p.218-222).