ELS SOFISTES I SÒCRATES

ELS SOFISTES I SÒCRATES 

A Sòcrates el condemnen a mort per ensenyar a pensar a la joventut. La frase que va dir abans de morir fou que demanessin a la seva esposa que portés el pollastre que devien a algú i que s'havien menjat dues o tres setmanes abans de morir.

Sòcrates va ser el mestre de Plató. Tot el que es coneix d'ell són les contradiccions dels seus alumnes.

El gir antropològic:

A partir del segle V a.C. s'origina a Atenes el gir antropològic. Fins ara la filosofia era una cronologia.Es tractava d'explicar l'ἀρχή de la vida.

Al segle V abandonen aquest pensament per a preguntar-se la naturalesa humana, les motivacions de l'ésser humà, com s'ha d'organitzar la ciutat (polis), com es creen i quina legitimitat tenen les lleis.

S'origina el gir antropològic pel desengany de la incapacitat davant l'impossible de buscar la resposta de l'ἀρχή per part dels filòsofs fent aparèixer l'escepticisme i el relativisme ja que no hi ha cap altre relat que demostri la ciència i els seus descobriments. Són contràries al pensament científic: la ciència és dogmàtica. La nova situació política fa que hi hagi aquest gir també.

A Atenes durant el segle V a.C. tots els ciutadans atenesos que tenen diners, deixaran de tenir interès per la física i voldran saber sobre política. Aquelles tècniques oratòries per obtenir el poder polític. Saber guanyar la votació.

Els sofistes es presenten com a mestres de la oratòria per a accedir al poder.Fomenten la fal·làcia per obtenir el poder o enderrocar un poderós però Sòcrates no els podia suportar perquè ell creia que la honestedat era el principal i per aquest motiu acceptà la pena que li imposaren els jutges atenesos.

Ubicació històrica:

1. Guerres Mèdiques: Al 490 a.C. Atenes atura l'exèrcit invasor (els perses) a la batalla de Marató. L'any 479 a.C. torna a guanyar contra els perses a la batalla de Salamina. Amb aquestes victòries moltes polis li demanen protecció i es crea la Lliga de Delos, una associació militar que dirigia Atenes, on les altres ciutats havien de col·laborar econòmicament. Algunes ciutats volen abandonar-los però Atenes els obliga a pagar més impostos (per la força) o establint noves condicions. Es converteix en una ciutat imperialista i comença a haver-hi enemistats entre elles.
2. La Guerra del Peloponès: És una guerra entre dos ciutats gregues; Atenes i Esparta. Aquesta última, el seu sistema polític era oligàrquic i l'exèrcit també tenia poder. El mateix poder. Si un bebè naixia malformat, feien una cerimònia per llançar-lo per la muntanya. Era conservadora. Atenes era imperialista però era liberal i intel·lectual, acceptant estrangers. El seu sistema era el democràtic però la guerra va arruïnar a Atenes desprès de vint-i-set anys de guerra. Fou humiliada imposant un govern de 30 tirans atenesos en nom d'Esparta. 
3. Pèricles: És el legislador que fa possible la reinstauració de la democràcia. És una democràcia directa (no parlamentària) durant el 449 a.C. Durant gairebé 50 anys la ciutat d'Atenes té una prosperitat comercial i els atenesos se senten orgullosos d'haver creat un sistema que ja no és oligàrquic. Quan es fa aquesta reforma, Pèricles és l'individu que proporciona a Atenes el període de màxima esplendor política, econòmica i cultural. A partir d'aquesta reforma, tots els ciutadans lliures tenen dret a accedir a la política. És una democràcia directa on tots els ciutadans poden aportar la seva opinió. Estava representada en una assemblea popular formada per tots els ciutadans. Es reunia un cop per setmana i havia d'assistir-hi tothom. Els càrrecs es distribuïen per sorteig i qualsevol li podia tocar o ser algun càrrec: secretari, jutge, tresorer... per fer possible l'administració de la ciutat-estat. En aquest tipus de democràcia el qui dominava l'assemblea era qui sabia d'oratòria i dominava el pensament de la gent. Els sofistes s'encarregaven d'ensenyar l'habilitat de la retòrica i es presenten a Atenes perquè tots aprenguin a dominar la opinió pública i a saber-se imposar a l'assemblea. L'any 404 a.C. Esparta guanya a Atenes ja que els sofistes introdueixen la llavor de l'odi i es crea el govern dels 30 tirans fins que el 403 es reinstaura la democràcia. Quatre anys desprès s'acusa a Sòcrates per ensenyar coses que no havia d'ensenyar. Creien que era sofista i per tant cobrava per ensenyar als joves. Creien que feia el mateix que els sofistes. Els sofistes ensenyaven que no hi ha una veritat. Han introduït idees contràries a l'honor de la ciutat d'Atenes. Quan s'arriba al 399 a.C. Atenes està desolada perquè havia perdut les guerres del Peloponès i la corrupció política dels 30 tirans era una fet habitual; la falta de respecte davant de la llei era habitual... Davant d'aquesta desfeta es busca un culpable. Sòcrates és un sofista més i ha estès el relativisme. Tots han marxat excepte Sòcrates que és d'Atenes i la democràcia l'acusa de tres delictes: corrompre a la joventut, l'acusen de no creure en els Déus de la ciutat (impietat) i d'introduir noves divinitats (la Consciència). 

El problema de Sòcrates:

No va escriure res. Només dialogava a l'Àgora i als gimnasos. Tot el que sabem d'ell són teories de personatges contradictoris com Aristòfanes (escriptori de comèdies).

Ell retrata a Sòcrates com a un ridícul. Aristòfanes caracteritza a Sòcrates com un sofista més que busca fama i diners.

Xenofont, un deixeble de Sòcrates que més tard fou militar, diu que es preocupava per les coses vulgars de la vida.

Albícedes fou el fill de Pèricles i un deixeble de Sòcrates abans de convertir-se en un tirà del govern dels 30 tirans.Crítias fou també deixeble de Sòcrates i el tirà més sanguinari del govern dels 30 tirans. (Què els va ensenyar?).

Plató fou deixeble de Sòcrates als 20 anys i queda meravellat d'ell ja que és la persona més justa d'Atenes. (Perquè el condemnen per corrompre a la joventut?).

Aristòtil és un filòsof que recopila tot el que han dit anteriorment abans del seu pensament. Quan neix, Sòcrates ja és mort. Per tant, tot el que escriu li han explicat i no és gaire fiable. Era deixeble de Plató.

Per tant, tot el que se sap de Sòcrates prové de Plató.

Sòcrates VS Els Sofistes:

Amb l'arribada de la democràcia, Atenes viu un xoc entre les dues maneres de pensar que hi havia en aquell temps:

1. La visió tradicional: era la defensada pels aristòcrates de tota la vida que vivien a Atenes, enfrontant-se a la igualtat democràtica. Prediquen el respecte a les tradicions i el llinatge de sang. Aquesta era la visió oligàrquica i aristòcrata.
2. La visió democràtica: era defensada pels sofistes que criticaven la visió aristòcrata i pensaven en la igualtat entre els ciutadans. Eren filòsofs que van complir la funció social de preparar a qualsevol per la vida pública i política.

Sòcrates s'enfronta a la visió tradicional. Ell defensarà que per ser virtuós cal utilitzar la raó i saben utilitzar-la en tots els àmbits. El mal prové de la ignorància; només saber i sabent utilitzar la raó et fa ser virtuós.

Ell també s'enfronta a la visió renovadora defensada pels sofistes. Els ataca perquè confonen igualtat davant de la llei en tenir tots les mateixes capacitats intel·lectuals.

El que ensenyaven els sofistes era el debat:

• Quin valor tenen les lleis? D'on han sortit?

Hi ha una polèmica entre la phýsis i nomos:

Les lleis naturals tenen un valor universal, absolut i necessari. Encara que l'ésser humà vagi en contra no les pot modificar.

Les lleis escrites, que són les que permeten el dia a dia a la polis provenen de les lleis naturals i per tant no es poden modificar. Són permanents, absolutes i universals.

Les lleis humanes són el resultat d'un acord o pacte entre els individus. No tenen res a veure amb la natura. Les ha fetes l'ésser humà.És un costum que s'ha originat anteriorment i es poden modificar sempre que es vulgui. Les lleis humanes són relatives i convencionals.

La majoria de sofistes defensaran les lleis originades dels costums.

La majoria de sofistes (savis) eren estrangers que s'establiren a Atenes durant l'època de Pèricles i són els primers professionals que cobraven per ensenyar.

El mot filosofia va aparèixer en contraposició amb el mot sofista. Van educar a la ciutadania perquè exercissin els seus drets socials. Ensenyen l'areté política; la virtut o l'excel·lència a través de la oratòria i la retòrica. Fan servir l'ús erístic del llenguatge (el significat de les parau-

les). Els més importants foren:

1. Protàgores: L'ésser humà és la mesura de les coses. Segons aquesta sentència, tot és relatiu; tot és una creació humana i els valors hem fet també. Tot depèn de l'època històrica, de la societat. Significa que no hi ha res absolut. Es pot modificar.
2. Gòrgies: L'ésser humà mai pot arribar a conèixer la veritat. Considera que no hi ha res absolut. "Res no existeix. Si existís no ho podríem conèixer i si ho poguéssim conèixer, no ho podríem explicar.

Comparació entre els Sofistes i Sòcrates:

1. Semblances: S'interessen pel gir antropològic i tenen els mateixos temes de conversa. Critiquen la visió tradicional i ensenyen una visió innovadora perquè l'alumne pogués comunicar-se.
2. Diferències: Els objectius dels sofistes eren ben diferents que els de Sòcrates doncs tenien com a finalitat la virtut política; volien que les persones aprenguessin a parlar bé i la persona (o persones) triomfessin. Sòcrates, en canvi, vol ensenyar els valors fonamentals per la millora de l'individu; els valors de l'ànima i la seva cura. El mètode que apliquen els sofistes és el de la controvèrsia; ensenyar el "si" i el "no" d'una mateixa qüestió. És aquell saber que fa fort el discurs dèbil; és jugar amb les emocions de les persones. Saber construir fal·làcies. No interessa construir una veritat; un discurs que busqui la veritat. En canvi, el mètode que utilitza Sòcrates, és la maièutica o "donar a llum". Aquest mètode ajuda a donar a llum al coneixement. Ajuda a adonar-se un del que està dient; té una obligació ciutadana i creu que ho hauria de fer l'ensenyament. Té tres parts: la ironia (Sòcrates diu que no sap res; el reconeixement de la ignorància), el diàleg (consisteix en anar fent preguntes per descobrir nous aspectes sobre el tema establert ja que un dels objectius és fer descobrir les incongruències de la persona i del nostre coneixement) i l'exhortació (es tracta de buscar una conclusió de tot el que s'ha parlat; no és que Sòcrates imposi el seu criteri sinó la veritat construïda entre tots. L'exhortació és fugir del relativisme). El mètode socràtic serveix per observar la veritat per saber el coneixement veritable. Sòcrates no ho pot suportar. Vol que l'individu tingui el coneixement per fer o actuar correctament. Amb aquest mètode no vol ni pretén posseir la veritat. La veritat és sempre fruit del consens. El bon mestre no exhorta perquè els alumnes el copiïn sinó per obtenir la seva pròpia conclusió. És un mètode que inaugura el camí de la recerca de les essències, un dels objectius de la filosofia platònica.

Els principis de la filosofia socràtica:

És el primer que crea l'ètica; assegura que hi ha uns valors universals i immutables. Aquests valors serveixen com a guia a la humanitat i cal trobar-los amb el diàleg entre tots però es troben dins de cada individu.

La virtut és coneixement:

Aquesta identificació entre virtut i coneixement rep el nom d'intel·lectualisme moral. Quan un s'adona de què és el bé, es veu obligat a aplicar-lo. Sòcrates creu que quan una persona sap el bé i les seves excel·lències, es veu obligada a practicar-lo ja que la raó sempre empeny cap a la virtut.

Qui coneix el què és justícia, la sap aplicar; actua amb rectitud. Només aquell que ignora el què és el bé, pot fer el mal: el procés intel·lectual de saber o conèixer el bé va relacionat amb l'acció moral, la qual és la virtut. Qui no fa aquest procés aplicarà el mal perquè no coneix el sentit de justícia.

La virtut és saviesa:

Tots els grecs desitjaven ser millors.

Per l'aristocràcia, la virtut s'identifica amb la naturalesa i s'obtenia per herència; haver nascut en una família aristòcrata implica haver obtingut de per si la virtut.

Pels sofistes, la virtut s'obtenia per la preparació o educació i apareix arran de la pràctica la qual ens permet obtenir l'èxit. La virtut és identificada amb l'èxit (material i poder). 

Sòcrates creu que la virtut només s'aconsegueix a través del coneixement: "Una vida sense reflexió o examen no val la pena ser viscuda". Per Sòcrates, aquesta reflexió consisteix en el diàleg entre l'ànima i si mateixa. La perfecció humana l'obtenim quan un reflexiona i només s'aconsegueix amb el coneixement. Per Sòcrates, la virtut és una propietat interior de l'individu que no es pot heredar.

Crítica a Sòcrates:

Nietzsche critica la filosofia socràtica. Nietzsche creu que Sòcrates fou el primer autor en defensar uns valors immutables que calia conèixer. Interpreta que això ha estat l'error més escandalós de tota la nostra civilització ja que Sòcrates instaura la racionalitat per damunt de la vitalitat. Menysprea la força i el poder dels instints. La civilització occidental s'ha convertit en un gran ramat d'homes o individus febles que somia un món que no existeix, menysprea la vida i s'aferra a l'ordre i la submissió d'unes idees imaginàries.

Sòcrates fou el culpables d'iniciar la decadència moral d'occident: es nega el valor de la vida, la validesa de l'esperit de Dionís. La prioritat de conèixer el "bé" és negar i limitar la nostra vida. Es defensa el valor de l'harmonia de la raó (Apol·lo). A partir de Sòcrates fa desaparèixer l'element dionisíac; desapareix Dionís i triomfa l'element apol·línic a la filosofia grega i occidental.